Crowds of young people from the tightly packed dormitory town joined in and soon there were 21 collectives with everything from counseling, circus, dance, role play, a radio, a soccer pitch, a huge workshop of plastic arts, music bands and concert halls, several migrant groups and a library where teachers from schools in the municipality have offer free classes, etc
The derelict textile factory is owned by Nuñez and Navarro, shady speculator builders whose directors have just finished a prison term for open bribery. Finally they have obtained an eviction date of January 13th 2017 with permission for immediate demolition.
The okupiers are busy mobilising in every way possible, calling on the ‘okupa’ movement in nearby Barcelona city for help, and even have the local right-wing council partly on their side.
The Can Sanpere squatters had talked with the local council from the start with a view to legalization and the legitimacy of showing up the lack of community facilities or any green spaces.
They even organised a local referendum jointly with the council . -Yes or No to Can Sanpere- , which they easily won, but were disillusioned by the council trying to do a deal behind their backs and broke off the relation to maintain autonomy..
The latest Council maneuver is to claim they are trying to buy the property from the owner for 4 million euros but can’t finalize it before the eviction and demolition..
It’s not a simple struggle, The demand is for 100% public control. Next week the riot police will probably break down the gates and physically destroy all our dreams and creations, in the name of the private property rights for two rich scoundrels.. Yet for many even victory could lead to defeat, if it meant legalisation and subjection to a host of regulations, political control and capitalist takeover.
The solution is mass occupation and resistance to defend against all comers this massive free space and embryo of social revolution
much more info… en català
El centre social de Premià de Mar s’organitza contra la piconadora de Núñez y Navarro
Nou mil metres quadrats. Costa imaginar un espai d’aquestes dimensions quan s’enfila riera amunt de Premià de Mar i es torça a la dreta per l’atapeït carrer de Sant Cristòfol. Una de les lluites de Can Sanpere és precisament la lluita per convertir aquesta antiga fàbrica de paracaigudes en un espai verd i d’equipaments pel cinquè poble amb més densitat de Catalunya.
Travessem el barri. Avui el rebombori és evident. Són les vuit del vespre d’un dijous, pocs dies després que els membres de l’assemblea del Centre Social Autogestionat Can Sanpere rebessin la notícia del desallotjament.
Només pujar la rampa que porta a l’edifici principal, un escampall de persones preparen les pancartes per les diferents mobilitzacions organitzades per fer front al desallotjament, la principal de les quals, programada per aquest dissabte 17 de desembre a les 12 del migdia, recorrerà els carrers de la vila sota el lema “Verd o Gris?”.
La Laia, la Berta i la Marta que aturen per una estona els preparatius per fer-nos un recorregut pels múltiples espais, el 21 col·lectius i els prop de tres anys d’història del centre, i explicar-nos com encaren aquest pròxim mes, en què preveuen que cada dijous hi hagi una concentració a un barri diferent de la vila.
“Verd o Gris, Premià a Contrarellotge” és el lema escollit per la campanya contra el desallotjament / Anabel Romero
“Quan penso en Can Sanpere, sempre em ve al cap una imatge, d’un dia entre setmana que vaig passar per aquí. No hi venia a fer res i em vaig asseure a una cadira amb un gat que teníem”, arrenca la Marta, “vaig començar a veure entrar gent, uns que pujaven cap amunt, nens que passaven cap allà, molta gent que ni coneixia.
Fa tres anys, quan vam arribar aquí et senties superesponsable de tot el que passava. Arribar, seure i veure tot el moviment… vaig pensar que havia estat obrir la porta i que, de cop, fos com un tornado. Només calia fer-li un pessic a Premià perquè esdevingués això”.
L’escala que porta a la biblioteca –on mestres de les escoles del municipi s’han organitzat per oferir classes de repàs gratuïtes– ens permet visualitzar des de dalt bona part del Centre Social Autogestionat. Desenes de sales on hi han brotat col·lectius de suport psicològic, de circ, de dansa, de jocs de rol, una emissora de ràdio, un camp de futbol, una enorme taller d’arts plàstiques, grups de música i sales de concerts, un armari solidari…
“Per mi Can Sanpere ha sigut un espai on cap cosa s’ha negat, els projectes han funcionat perquè la gent ha tingut ganes que funcionessin, els inspirava l’espai. És l’altaveu del poble, l’acollida de tot. Aquí he après que les persones tenen molt a dir i molt a fer”, explica la Laia que ens acompanya a trepitjar els diferents espais de la fàbrica.
Amb l’objectiu de mantenir aquestes sinergies, l’octubre del 2014, es va organitzar, conjuntament amb l’ajuntament, una consulta popular sobre el futur de la fàbrica en la qual, tot i la baixa participació (10%), el sí a l’expropiació de l’immoble va guanyar per àmplia majoria.
De moment, però, aquesta expropiació no s’ha fet efectiva, per això, els darrers dies, l’assemblea de Can Sanpere ha doblat esforços en aquest punt. “Va guanyar el ‘sí’ i, després de tot el curro, al final hi confies, però ha anat passant el temps i no s’ha fet res. Quan va arribar l’ordre es va anar a una primera trobada amb l’ajuntament, amb el posicionament d’exigir que tiressin endavant les negociacions amb Núñez i Navarro”, relata la Laia.
Antoni Subirà, regidor d’urbanisme de Premià de Mar per CiU, explica a la Directa que, en els dies vinents, hi ha previst presentar una proposta de compra per valor de 4 milions d’euros a Núñez y Navarro. “Estàvem seguint el tràmit de modificar el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal però, com que ells han accelerat les coses fent efectiu el desallotjament, hem decidit fer una oferta”, explica Subirà, que reconeix haver accelerat els tràmits arran de l’ordre de desallotjament perquè “tot i que nosaltres no compartim el fet d’ocupar, si que compartim la finalitat de l’espai i entenem que és una cosa per tot el poble i per tant anem junts”.
Nuñez y Navarro havia guanyat ja un judici a l’ajuntament davant l’anterior intent de canviar els usos de la zona. Segons el regidor, la proposta de modificació del POUM en la qual s’estava treballant buscava corregir allò que s’havia tirat endarrere amb la sentència. Cal recordar que Josep Lluís Nuñez Clemente i Josep Lluís Núñez Navarro, pare i fill i propietaris de l’empresa Nuñez y Navarro, han complert pena de presó per subornar a inspectors d’Hisenda per eludir el pagament d’impostos dels beneficis obtinguts per l’empresa.
Per la Laia, ara mateix a Can Sanpere s’ha definit tres lluites més, a part de la d’evitar el desallotjament. D’un costat, “seguir donant vida a l’autogestió i al centre i que la gent el conegui” i de l’altre, “una campanya contra l’especulació i Núñez y Navarro”. Finalment, exposa la Berta, hi ha la lluita per mantenir l’edifici en si: “el problema de tot això és que si ens desallotgen el dia 13, Núñez té permís d’enderroc i podria ser que el dia 14 vingués a enderrocar”.
És per això, que en paral·lel a la lluita contra el desallotjament, des de l’Ajuntament per un costat i de l’altre costat des de Can Sanpere s’ha inciat un procés per declarar la fàbrica Bé Cultural d’Interès Local i fer així que una part de la fàbrica no sigui enderrocable.
“Si marxem d’aquí, ells tenen més poder per moure fitxa, és més fàcil lluitar per això si estem a dins”, exposa la Berta. “De cara al poble és important el gris o verd. No és tant el desallotjament, com que Núñez y Navarro tingui via lliure”, recalca la Laia.
Passejant per la fàbrica, és possible descobrir indrets que encara esperen el seu torn per activar-se, plens de runa, amb grafitis o incipients pistes d’skate. Tot i que la voluntat és no aturar l’activitat i seguir construint, l’amenaça de desallotjament ha obligat la creació de comissions excepcionals.
“Col·lectius que pensàvem que només venien a ballar i prou, ara estan implicats a les comissions, fent de portaveus, al peu del canó. S’han sumat a l’assemblea i està a tope. Devem ser unes cent persones treballant-hi ara mateix”, explica la Laia.
El tour l’acabem de nou a la sala que actua com a centre social, la primera que es va habilitar. Entre soroll d’esprais, les primeres birres s’obren per tancar la jornada de feina juntament amb els records del que representa Can Sanpere per algunes de les membres de la seva assemblea.
“Per mi és la constant batalla de l’assemblearisme i l’autogestió”, diu la Berta. que explica com han “fet molta formació interna, per voler posar en pràctica un model i intentar ser el màxim coherents, tot i que poder no existeix la coherència.
Per mi, Can Sanpere és diversitat”. Alhora, per la Marta, Can Sanpere és “oxigen”. Ella mateixa relata com “fa tres anys, Premià era un poble mort i les sinergies que s’han creat amb l’espai han canviat per complert la seva dinàmica. És una seu on trobar-se, un punt de referència pels moviments socials i les entitats”.
The Free 
One thought on “Can Sanpere: Biggest ever 9,000 m3 Squat by 21 Collectives faces eviction/demolition Jan 13th”